Espectadors de la nostra pròpia vida

 Ja feia molt de temps que em rondava la idea pel cap, però mai m'havia acabat de decidir si obrir-me un bloc o no. Suposo que, amb l'avorriment de Setmana Santa (o més aviat les ganes de no estudiar), m'he acabat de decidir. 

Cada cop sento més atordiment al cap, una sensació que no em permet pensar amb la claredat que tenia abans ni amb l'agilitat que sempre he pensat que em caracteritzava. Alhora, em sento molt més maldestre a l'hora d'ordenar els meus pensaments: tinc menys vocabulari, menys eloqüència a l'hora d'articular idees de cara a terceres persones o, fins i tot, a l'hora de redactar textos d'aquesta mena. 

Em vull convèncer a mi mateix que és falta de pràctica: ja no he d'entregar redaccions setmanals, i les meves jornades d'estudi ja no solen involucrar llargs textos lligats amb un clar fil conductor. Però, malauradament, si digués tal excusa aquí, no només us estaria mentint a vosaltres, sinó a mi mateix. Cada cop consumeixo més contingut en formats curts, ple d'estímuls ràpids i canviants, que no em permet pair el que acabo de veure perquè en cinc segons estic consumint una altra cosa diferent. El pitjor de tot és que ja no només depèn de les meves decisions actives; el cinema, la música o inclús els llibres ja estan planificats amb tal immediatesa al cap per poder captar el màxim d'audiència possible. 

Res del que dic és cap novetat, soc el primer que ho sap, de debò. Tot i això, considero que exclamar-ho en veu alta i, alhora, forçar-me a redactar textos coherents és la primera passa que puc prendre activament. Per tant, no he obert aquest blog per a confessar els meus problemes o buscar consol exclamant les meves penes a l'aire (a priori), sinó perquè vull obligar-me a recuperar allò que em pertanyia. De moment, celebro per ara la petita victòria d'haver obert el blog d'una vegada en lloc de dir-me a mi mateix "ja ho faràs més endavant" com qui fa callar un nen petit que s'està posant pesat.

Sento que obro el blog amb una premisa bastant genèrica, carent de profunditat o contingut. Em deixa un mal gust de boca, però suposo que s'ajunta la timidesa de tenir un foli en blanc per primer cop després de molt de temps amb el fet que no tenia cap mena de fil conductor d'entrada a l'hora d'escriure aquesta primera publicació. De cara a futures ocasions motivades per raons més espontànies i no per un "phone bad" intentaré ser més extens, perquè sí que és cert que se m'està fent força curta aquesta entrada. Sento que em queden idees disperses per dir, que les vaig barallar en alguna de les múltiples ocasions en què vaig plantejar-me la idea d'obrir el blog, però al final va quedar en res. De totes maneres, sento que aniran tornant de forma orgànica en futures publicacions si venen prou contextualitzades. Al final, el meu objectiu ideal és poder tornar a filar idees de forma natural i àgil, en lloc de ser un simple observador consumidor compulsiu de contingut com una oca a la qual preparen per fer foie gras. En resum, vull reprendre un rol més actiu a l'hora de formular opinions i plasmar-les de forma coherent.

Un altre dels motius pels quals he volgut fer un blog personal és per trencar amb la dinàmica purament consumista de les xarxes "socials". És bastant irònic com totes les xarxes que fem servir han perdut cada cop més l'àmbit "social" per passar a convertir-se en un aparador d'anuncis o memes impersonals, relegant la connexió entre persones a un pla secundari. Cada cop som menys interventors en els nostres propis espais ideats inicialment per a nosaltres, i passem a formar part dels "espectadors".

Para un segon a reflexionar i pensa en les formes que tens de passar el temps en un dia normal. Llegir, escoltar música/pòdcasts, veure pel·lícules/sèries, jugar videojocs, mirar xarxes socials... No dic que siguin intrínsecament dolentes, evidentment que consumir contingut de qualitat és bo i soc el primer que gaudeix en fer-ho; però al final la conclusió sol ser la mateixa independentment de la persona a qui preguntis: la major part del nostre temps lliure té un enfocament consumista i no creatiu.

Sento que és fonamental prendre un paper actiu en part del nostre temps lliure per tal de no reduir-nos a ser espectadors de la nostra pròpia vida, encapsulats a veure el món a través del prisma de tercers. No és el mateix escoltar un pòdcast que tenir una conversa, o escoltar una cançó que tocar un instrument. Per posar un exemple personal: quan toco el saxo sento que em tanco a una bombolla aïllada durant uns instants, on tot el que importa i és real en aquell moment és la música que emana de mi mateix. Allà és on puc ser realment creatiu, desenvolupar idees i deixar anar allò que em neix orgànicament de dins. En canvi, quan escolto música d'algú altre em puc inspirar i em pot moure, sí, però mai ho sentiré com a propi. És aquesta la mateixa lògica que aplico en fer aquest blog.

Tinc la immensa sort de poder nodrir-me de milers d'idees diferents a l'abast de la meva mà, i no tinc cap mena de dubte que jo no seria la mateixa persona si no hagués tingut accés a tot el contingut que he sigut capaç de consumir durant la meva vida, sí. Tot i això, la frontera que determina on acaba allò que m'ha fet ser qui soc i on començo a ser per mi mateix la marco jo. El punt en que deixo de ser una imatge d'allò que m'ha fet ser qui soc i començo a crear de forma autònoma és quan passo a prendre un rol actiu en la definició del meu jo.

És per aquest motiu que m'atemoria deixar passar les hores mortes només consumint contingut, de millor o pitjor qualitat, indiferentment; perquè els únics moments en que sento real plenitut i satisfacció és quan he pogut intervindre activament en allò que m'envolta; ja sigui una conversa amb amics, una tarda muntant una maqueta o simplement sortir a donar una volta per agafar aire i retrobar-me amb la realitat.